El blogroll és un conjunt d'enllaços de blogs d'altres autors que l'autor destaca. en aquest blog rep el nom de "la meva llista de blogs. Per editar-lo he utilitzat la llista de gadgets i també he afegit entrades populars on es veuen els entrades més visitades i un altre per subscriure's-hi amb el correu electrònic. També he posat un enllaç amb un article de la wikipedia sobre el blogroll.
Corro. Cada cop el tinc més a prop. Les
meves cames no responen, és com si intentés córrer dins una piscina. Ja gairebé
el tinc a sobre. Em sento totalment impotent. El lleó, fa un últim impuls i
mostra la seva perfecta dentadura mortal que, en uns instants, el proclamarà
vencedor de la fatal persecució al esgarrar la pell de la seva víctima, jo.
Ahhh! M’incorporo al llit d’una estrebada. Una llum
clara il·lumina l’habitació. Només era un
somni, genial. Em marejo. M’he aixecat massa ràpid. Em deixo caure de cop
sobre el matalàs fent xerricar el somier. Aquest soroll i l’agut dolor que
sento a l’espatlla em retornen a la realitat,
obligant-me a abandonar el moment mes feliç del dia, que és l’entreacte entre
un malson i l’altre, i fent-me xocar de morros contra aquest segon, que és la realitat.
La
meva alarma interna s’activa a l’instant. Perill,
perill. El cor se’m accelera. El llit és buit. Aguanto la respiració. La
cadira on habitualment deixa la seva
roba per l’endemà és buida i no veig les seves sabates per enlloc. Torno a
respirar. Tot i així no aconsegueixo apagar l’alarma. No m’ha despertat perquè
li fes l’esmorzar. M’he de preocupar? Clar que no! Sóc ben burra. Segurament se sent malament pel que va passar ahir,
i m’ha deixat dormir més estona. M’ha
perdonat, m’estima molt.
M’aixeco
del llit i em poso les sabatilles i la bata. Vaig al lavabo. Decideixo ignorar
la noia del mirall i la mirada acusadora que sé que em clavarà. “T’has vist? Estàs feta un desastre! No tens
perquè aguantar-ho més. Això no pot acabar bé!” Parla com els altres. No ho
entenen. No m’entenen. Però a diferència d’ells, ella encara hi és. Em despullo
i entro a la dutxa. Em costa una estona aconseguir que l’aigua estigui a la
temperatura ideal. M’ensabono els cabells, i el cos, intentant no aplicar massa
pressió a les zones adolorides. M’esbandeixo, surto de la dutxa i m’asseco bé. Rebusco
a l’armari i la veig, fa anys que no me la poso. És una faldilla llisa negra
que va regalar-me la Sílvia, la meva germana, per el meu primer concert seriós.
Ella i jo érem inseparables de petites, era l’única persona que em comprenia
d’adolescent, la meva ànima bessona. Ella també m’havia acabat donant
l’esquena, com tots els altres. Me la poso amb un jersei de coll alt. Vaig a la
cuina i em preparo un cafè i unes torrades. Faig el llit i rento la tassa i els
coberts. Em preparo per sortir i agafo la targeta de crèdit. Em dirigeixo cap a
la porta. Poso la mà al pany. Resto així per uns segons fins que, finalment,
torno a l’habitació a posar-me uns texans.
-Un
moment siusplau, sé que l’he agafat! – La caixera em mira fastiguejada,
impacient. Estúpida targeta! Sempre em
passa el mateix! I perquè nassos vull jo una bossa tan gran?!. Em trec les ulleres de sol que em cobreixen
mitja cara, fan nosa – És aquí! Tingui “senyora Mirodespectivamentalespersones-desastrecomtú,escòria!”- i
amb un mig somriure la miro esperant veure una cara d’amargura mentre passa la
tarja, però enlloc d’això veig dos ulls marrons grossos que miren
escandalitzats el meu ull de vellut. Amb un gest ràpid, em torno a posar les
ulleres i quan veig que obre la boca per dir alguna cosa la tallo dient que
espavili que tinc pressa.
Marxo d’allà tant ràpid com puc. Qui es creu
que és per jutjar-me? Per què la gent creu que sap més que tothom, que saben
més que jo? Sé el que em faig! No sóc cap
nena tonta! Perdo la noció del que m’envolta. Camino depressa. Capficada.
Maleeixo la caixera, maleeixo el món. Maleeixo la meva perfecte família, que no
va trobar lloc per un matrimoni imperfecte com el meu. Maleeixo a la Sílvia per
no entendrem i em maleeixo a mi mateixa per ser tan estúpida, tan mala muller.
Per no saber ser una bona dona per a Ell. Quan de sobte la sento, una familiar
melodia que em fa recordar una altra vida. Deixo de maleir. La segueixo. És it never entered in my mind de Miles
Davis. Veig un trompetista assegut a un tamboret i recolzat a la paret. Té un
aire despreocupat que fa que sembli més jove. El jazz embelleix la vida, fa que
tot sembli més fàcil. Aquesta hauria hagut de ser jo. Jo hauria de estar
sentada allà amb la meva trompeta. De més jove era la meva passió i era bona,
però d’alguna manera la música va acabar abandonant-me també. Sec a un banc
d’allà el costat. Espero. Espero la felicitat, la vida que m’havien promès.
Espero. Per quan el trompetista recull les monedes i marxa amb la música quedo
sola. Esperant.
Miro
el rellotge la meva alarma torna a connectar-se. Perill!. Començo a córrer cap a casa. És molt tard, Ell ja deu ser
a casa, ja més de mitja hora que deu ser-hi. Encara estic adolorida i al córrer
em fa mal tot però no puc parar. Arribo a la portería. Trec la clau per poder
obrir la porta i quan intento posar-la al pany me’n adono de que estic
tremolant. Pujo escales amunt saltant els graons de dos en dos. Arribo a la
porta de casa i m’aturo un segon. Em fa por què pugui trobar-me a l’altre
costat d’aquesta porta. Respiro fons. Poso la clau al pany entro. A dins hi ha
silenci. Estic espantada. Avanço lentament i obro la porta del rebedor. Ell
està assegut al sofà amb una cervesa. Em mira amb una barreja de cara de ràbia
i decepció. Em pregunta que per què li faig això. El cor comença a bategar-me
molt ràpidament. Em disculpo i li dic que li faig el sopar amb un moment. Entro
a la cuina. No li agrada gens que li doni l’esquena. Entra violentament a la
cuina obrint la porta de bat a bat i fent que xoqui sorollosament amb la
nevera. Se’m cauen les bosses de la compra a terra. Tot el que he comprat queda
repartit per el terra. Comença a cridar. M’ajupo per agafar les coses. Diu que
el miri quan em parla i m’aixeca agafant-me pel braç. M’agafa molt fort, em fa
mal. Crida encara més fort. Es pregunta que cony feia jo a aquelles hores al
carrer. Em disculpo. M’he distret. S’enfurisma encara més i m’atansa cap a ell torçant-me
el braç. Fa molta olor a alcohol. Està gelós, diu que si penso que és imbècil i
no se’n adona de que l’enganyo i que sóc una puta. Em fa molt mal el braç. Me’l
trencarà. Ell continua cridant-me. Li demano que em deixi. Crec que mai l’havia
vist tan enfadat. Enfonsa el seu puny a la meva cara. M’ha trencat el nas,
n’estic segura. Em comença a sagnar. S’ha fet mal a la mà s’aparta mentre
renega. Ploro, tinc els ulls secs i no emeto cap soroll. Crido amb totes les
meves forces, però no se’m sent. M’estima,
m’estima, m’estima, m’estima, m’estima. Està recolzat sobre la pica. Em
mira. Em diu “veus el que em fas fer?”. Jo no tinc cap expressió a la cara.
Se’m apropa i m’abraça. És tot el que tinc, l’únic que em queda. M’estima, m’estima, m’estima, m’estima,
m’estima. Però, i jo, l’estimo a ell? Em deixa anar i es gira per agafar la
cervesa. FUIG. Arranco a córrer.
Crida i sento com es trenca alguna cosa de vidre. Em persegueix. El tinc just
darrere. Entro al lavabo. Sento crits de dolor i molts renecs. Intueixo que
s’ha tallat amb l’ampolla. Recolzo tot el meu pes a la porta. I tinc el temps
just per veure la noia del mirall una última vegada. Està desfigurada per una
expressió de terror i té la cara plena de sang. La compadeixo. He acabat
apreciant-la. Silenci. Alguna cosa va malament. Paro l’orella contra la porta.
Aquesta s’obre d’un cop amb un crit seu i surto disparada contra la vora de la
banyera. Quedo estirada al terra. En qüestió de segons passo a veure-ho tot de
color vermell. Hi ha sang per tot arreu. Ell fa un crit d’espant i
m’abraça. La noia del mirall plora. Hauria
d’estar contenta. Com tots tenia tota la raó.
